Espremut

Date : January 11, 2018

 

Em sumo als No us parlaré de mi, però, que sóc indepe des que tinc coneixement polític. El dinar de Nadal em va servir per conèixer bé la història de la meva àvia. Va per llarg, OBRO FIL

La Rafaela és la meva àvia per part de pare. Va néixer l’any 37 a un poblet de Cuenca que avui ja no existeix. Gascas de Alarcón. A partir del 46 la vila va anar despoblant-se. Allà s’hi faria el que avui es coneix com el Pantano de Alarcón. Per dir-ho clar: els van fer fora.

La meva besàvia vidua, la meva àvia i els seus dos germans, expulsats del poble que els havia vist néixer, havien de guanyar-se la vida a un altre indret. Dit i fet.

Sense ànim d’inspirar a van agafar les seves ‘maletas de cartón’ i van marxar a les viles més properes on hi tenien familiars i amics que els poguessin acollir.

‘Podéis pasar aquí la noche, pero mañana os tendréis que ir’ van ser les paraules més simpàtiques que van rebre a la comarca. Els més atrevits els van regalar un contundent ‘Aqui no os queremos, gasqueños’.

No només expulsats del seu poble, ara també de la seva terra, Castilla, recorden que tenen amics a Barcelona que, amb esforç, havien aconseguit sortir endavant.

Durant dos anys es va separar la familia. La mare per un costat, els germans homes per l’altre i la Rafaela per l’altre. Tots guanyant-se les garrofes per arribar a Barcelona.

La Rafaela m’explica amb llagrimes als ulls com de dificil ho van tenir. Al seu poble no tenien per menjar. Els veïns els expulsaven. Intentaven guanyar quatre duros per avançar uns quilòmetres al nord.

Quan va aconseguir arribar a Catalunya va notar un canvi en les relacions amo-treballador. Als nouvinguts se’ls tractava amb un bri de dignitat que ni haurien somiat tenir a Castella.

Finalment a Barcelona van trobar l’oportunitat de treballar, es va retrobar la familia i van tenir una casa i unes condicions de vida prou satisfactòries per l’època que els va tocar viure.

La meva àvia, la Rafaela, va conèixer l’Agustí, republicà i català de cuna. El meu avi. Junts van emprendre un projecte de treball i esforç que els va permetre dur una vida molt normal però d’una dignitat immensa.

El meu avi va morir al 78. De tradició catalanista, a casa sempre s’havia votat als socialistes. Fins que en plè procés, potser l’any 13 o 14 la meva àvia ens va dir: ‘l’avi hauria votat Esquerra Republicana’.

Ellà, però, tampoc ho acabava de veure. Mai s’havia mullat massa per la política. L’edat, les arrels i el discurs de la por no la deixaven acabar de decidir-se per la República.

Des d’aleshores, la castellana Rafaela va encetar un procés personal que no li és fàcil. Quan explica què n’opina de tot plegat li ploren els ulls. Em deia el dia de Nadal que tot el que passa ara li recorda al que va viure de petita.

Torna a viure el caràcter destructiu d’aquella Castilla que ‘desprecia cuanto ignora’, que crida ‘¡a por ellos!’ I que, a quilòmetres de distància, la torna a fer fora i no la deixa mantenir l’orgull de ser catalana i espanyola.

Diu que està revivint les èpoques més fosques del franquisme, ara, revestit de democràcia. Li dol. Ho pateix. Passa nervis. Te por.

L’1 d’octubre la Rafaela es va aixecar a les 7 del matí. Ella i els seus 80 anys van passar-se hores al col·legi electoral, a Barcelona. Nosaltres votavem a 50km, a Arenys.

Vem passar el dia trucant-nos, fent-nos saber que tot estava bé. La dignitat que em va transmetre aquell dia ella i tanta gent gran és tota una lliçó de vida.

Ara em diu que al barri deuen pensar que ‘què li ha passat a aquesta dona que s’interessa tant per la política’ i es que, des d’aquell dia, la Rafaela Simarro forma part dels

Puedes descargar o imprimir este hilo y compartirlo con tus vecinos, amigos y familiares.  IMPRIMIR o DESCARGAR

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

@